Puerilisme militant..
El
qui s'enfrenta amb la policia, no és el més radical, sinó
dels menys radicals. Si ser radical és anar a l'arrel dels problemes,
de les males herves, i tallar aquesta per a extirpar tot el problema
i poder sembrar una planta millor; qui s'enfronta amb la policia, s'enfronta
amb l'últim graó de l'aparell executiu de l'Administració,
s'enfrenta amb un element que a la mala herba és com si li talles
un troset d'unes fulles, és com si a una mala bèstia li
talles els cabells: és fàcilment substituïble, renovable.
A més, ara com ara, no tenim força per penetrar fins a
l'arrel començant per les fulles, perquè les fulles mateixes
formen un cos més fort que nosaltres. Som pocs i poc avinguts,
poc organitzats; ni som capaços de fer una falange espartana,
sinó que ens manifestem gairebé com a individualitats
que no s'ajuden gaire, ni som capaços de coordinar-nos per a
actuar ens grups descentralitzats per a fer mal a l'Administració
evitant l'enfrontament tan directe amb el cos policial.
També, aquests «radicals» actuen més per reacció
emotiva i per desig de manifestació estètica, que no pas
amb intel.ligència. Quan ens donen pals, reaccionen; abans no
perquè no ens posem d'acord en organitzar-nos per a construir
res; i la reacció és molt mancada de seny: passejos amb
consignes buides, panflets plens de tòpics, prejudicis, poc raonament
i poca explicació de fets pràctics, canalitzar l'odi amb
un enfrontament físic que no resol el problema –ans al
contrari: n'afegeix amb caps oberts, multes, denúncies, judicis,
detencions, presó...–, no intenten apropar-se a la gent
que tant desconeix la nostra postura –amb debats, panflets, taules
informatives, etc.–.
Els anti-avalots de la policia estan per a contenir aquestes reaccions
emotives que podrien comportar algun dany material a l'Administració.
Ens rodejen, ens peguem amb ells, i llestos; l'Administració
segueix fent el mateix, amb alguna petita pèrdua material, el
nostre balanç és de ferits, multes, fiances, detinguts...,
i la gent que desconeix les nostres opinions, segueix desconeixent-les,
i rebent estímuls informatius-adoctrinatius d'altres fonts.
Els anti-avalots de l'Administració, són com la suspensió
d'un cotxe: absorveix les poques rabregades fruït de forats, pedres...,
i el cotxe segueix el curs sense danyar- se gaire. Ens enfrontem en
converses del tipus...
–Cal evitar el risc, i adaptar les tàctiques als objectius:
si l'objectiu és informar, amb unes taules informatives, panflets
en paper i internet, comunicats llegits..., n'hi ha prou; si cal pressionar
fortament a l'Administració, es redueix el risc actuant varis
nuclis o grups coordinats a la mateixa hora a llocs dispersos, que actuïn
depressa i amb prudència, desvordant a la policia. Enfrontar-se
amb la policia cara a cara, amb gent tant desorganitzada, és
arriscar-se temeràriament a pallisses, detencions, multes...,
i fer poc mal -perquè ni pintar, ni apropar-te a qui no s'ajunta
a la manifestació des del començament, per a explicar-li
els motius d'aquesta, suposen trencar un cordó policial, i això
suposa batalla campal desarmats contra homes armats; és a dir,
ni s'arriba a trencar el cordó habitualment, i sol haver represalies
legals, pallisses, tortura als detinguts...
–És cert, però no s'ha de perdre la gimnàstica
revolucionària que suposa l'enfrontament en una mani.
–Gimnàstica revolucionària!? Em vols fer plorar
de riure? Amb un enfrontament –sovint desigual– amb l'últim
graó de l'aparell executiu de l'Estat, tirant quatre pedres per
a ser atunyinat, i potser escapolir-se uns pocs, esmunyint-se per carrerons,
i fer quatre pintades, en pots dir un precedent d'una revolució?
Mesura les teves forçes, i actua amb intel.ligència. No
siguis tan tradicionalista i adaptat a la situació actual: manis
violentes s'han de mantenir per què? Per a que ens donin pallisses,
per a ser humiliats després de fer proclames incendiàries
apel.lant a la «nostra força»?
Jo penso seguir tossudament el criteri de la raó, més
que l'impuls de la violència. I aquell que cridi: «¡Caos!
¡Viva la anarquía! ¡Muerte al Estado! ¡Vamos
pa'lante!», i comenci a caminar contra el mur amb el que ja ha
topat nombroses vegades, li posarem una arada al coll, i a llaurar el
camp.
Hi ha molt puerilisme militant de llençar les ampolles de calimotxo
a la policia i aixecar la cervesa contra el sistema, mentre es crida
«Anarquía y birra fría», o es consumeix drogues
pel plaer momentani d'una estona d'ebrietat i oci. La mala imatge que
provoquen –i brinden als massa media– aquells estúpids
calimotxeros- amb-gos-i-rastes, només facilita una mala imatge
dels anarquistes, que genera rebuig per part d'aquella gent a la que
ens volem acostar. Ja pensen que només som alcohòlics,
violents, sectaris..., i no volen saber res de nosaltres.
Dereinzige