ENS HA DEIXAT ABEL PAZ (DIEGO
CAMACHO)
Autodidacta com molts altres va aprendre de la vida a través
de les escoles racionalistes, de les lluites socials, de la revolució,
de la guerra i sobretot de les presons.
A França els companys de l’exili sempre el recordaven amb
una carpeta sota el braç. En un ple, míting, excursió
o qualsevol altre acte sempre portava el seu treball sobre Durruti i
preguntava i preguntava als companys, fins que va anar poc a poc polint
els errors. Al final va sortir aquest magnífic estudi, amb rigor
científic mai no reconegut per la historiografia oficial, que
no es tan la biografia de Durruti si no un estudi sobre una generació
d’homes i dones que van donar la vida lluitant per un mon millor.
Aquest llibre es tota una referència aquí i a tot el mon,
no en va ha estat traduït a onze idiomes.
Però no només ens ha deixat aquest llegat, Diego era un
escriptor i historiador prolífic, sempre estava treballant en
la seva màquina d’escriure, i ens ha deixat molt llibres,
destacar entre d’ells el treballs sobre la Iª Internacional, la
revolució
de 1936 i sobretot, els quatre magnífics llibres de memòries.
Recordo que l’últim llibre que va llegir el meu pare abans
de morir va ser “Viaje al pasado”, i que va canviar la seva
manera de veure la guerra, es a dir, amb més sensibilitat i sense
tants tòpics.
Potser allò que més recordem de Diego, els que hem compartit
estones amb ell, són aquelles tertúlies i debats parlant
de tot tipus de temes, encara que fonamentalment d’història
que tant li agradava. Sopars a casa seva, aquella casa del carrer Verdi
sempre oberta a tothom, xerrades al bar i sempre amb un got de vi al
costat i la cigarreta a la boca.
Diego va ser un home lliure i va viure com li va donar la gana, donava
gust xerrar amb ell amb aquella saviesa d’autodidacta i amb aquell
humor irònic. Era un mala llet, un “cascarrabias”,
i l’acceptaves tal com era, a vegades estaves d’acord i
altres no. Potser aquesta postura era una manera de reivindicar el passat
i que el mantenia sempre viu, despert, amb ganes de fer coses, de continuar
lluitant i així ho va fer tota la seva vida. Sempre generós
va difondre l’idea en centenars de conferències i presentacions
dels seus llibres per tota la geografia ibèrica i per tot el
món, mai va tenir un no per ningú allà on era invitat.
Tot això son valors que va transmetre el nostre estimat “cascarrabias”
i també el valor que donava a l’amistat, ens ha deixat
rodejat d’amics. Com tu deies, Diego, “viva la vida y a
la mierda todos los que la quieren destruir”.
Carles Sanz