DE CLAUDICACIONS, ARA Sí TOCA PARLAR-NE

La docilitat verbal, la moderació pusilànime en els gestos, amb què el 89 % dels representants polítics catalans han acceptat l’incompliment per part del PSOE de la promesa electoral de Zapatero d’aprovar íntegrament el text que sortís del parlament català ens posa de manifest, com a mínim, dos aspectes complementaris.
El filibusterisme, per una banda, de les eufòries expressades a la cambra catalana el passat 30 de setembre, amb foto fixa inclosa i equilibris disputats amb objecte de fer-se amb qüotes més grans de poder, i per l’altra, l’estupidesa d’haver emprat quasi dos anys encaixant constitucionalment un text que, malgrat el seu esperit prou esquifit, serà encara sotmès a alienes mutilacions. En aquest sentit, les estisores de l’amaga-balances Solbes, les retallades gens amables del delegat en competències preservades, l’hipòcrita Rubalcaba, les arengues contra el terme nació, precisen entre altres coses de l’ajut inestimable dels comissionats en barbàries ideològiques del PP amb la finalitat de crear un clima imaginari de catastrofismes que faci assumir la sotragada contra el projecte estatuari com un mal menor, un escurçament necessari, una nimietat residual.
De parlar de vexacions, burles, humiliacions a les així anomenades institucions autonòmiques catalanes, no n’hem sentit dels seus representants professionals a penes una paraula. Per contra, com diem, les fúries de la cope i d’altres mitjans monarcòmans i boicoters del regne, expandint catalanofòbies...; el recurs a les tropes de la chusma feixista dels exèrcits, amenaçant amb tancs....; els balls llenguts de senyories supremes del folklore empobrint el debat sobre elements identitaris...; el segrest a la caverna de l’audiència dels papers de Salamanca..., tot això està contribuint a escalfar l’ambient i a fer passar, al mateix temps, negociacions d’engrunes estatuàries com desmembraments d’una abstracció que alguns insisteixen en mantenir com la invariable espanya, perdó, la catòlica i no nascuda històricament en un moment determinat, la immodificable i unitària España. Que en aquestes tasques tampoc podem menysprear les declaracions de Bono quan, servint-se de l’article 8 de l’actual constitució (article clarament inconstitucional ja que legitima pràcticament l’immediatesa d’un estat d’excepció pel sol fet de qüestionar pacíficament l’actual model d’estat), es recolza en l’exèrcit com a garantia constitucional de la ja esmentada unitat, és un tema que ha cridat l’atenció fins i tot del Financial Times. Sobre tot quan verbalismes semblants procedeixen també de l’excitació unitarista d’alguns dels seus eixelebrats membres, possiblement alentats entre d’altres per ministres com el de defensa qui com a nou “cruzado” de la tonteria centralista, en versió cadavèrica, va arribar a confondre balcanitzacions mortuòries amb el fet diferencial del dret dels pobles a escollir el seu camí per la llibertat. Si, com deia Proudhon, la llibertat no es filla sinó mare de l’ordre, aquests pronunciaments del ministre i d’alguns militars esdevinguts darrerament com a fonts del desordre i de l’alçament militar, els fan mereixedors de ser exclosos de qualsevol relació filial amb la llibertat. Si la llibertat, en la construcció d’un veritable socialisme com afirmava Bakunin, no pot anar-hi sense la igualtat és evident que també en relació a aquesta última els militars, juntament amb la patronal i la policia. solen esmentar la mare pàtria quan volen afusellar-les i emmudir-les.
En relació a silencis més recentes, ara que ja han passat 30 anys des que va començar la transició, creiem que ningú hauria de posar en dubte el fet que la col.laboració del reformisme pactista amb la supervivència de la voluntat del dictador va consistir-hi en una doble claudicació. Per un costat, claudicació poruga davant solucions revolucionàries de la qüestió social (por a les expropiacions, a la destrucció del sistema d’assalariat, a la llibertat de les associacions comunes, a l’eliminació dels drets de propietat, a la gratuïtat, a les bases socials de l’autonomia individual...).
Per l’altre, claudicació temorenca davant les reivindicacions d’autogovern dels nacionalismes històrics (temor als separatismes, als independentismes, a les opcions d’autogovern, entesos tots com a fenomens de pèrdua i desintegració de l’espanyolíssim imperi ).
I així les “excel.lències” de la transició, com alcavota servil i reproductora dels poders fàctics, varen aconseguir neutralitzar les demandes de justícia social i de millora de les condicions de vida dels treballadors al desplaçar-les als desequilibris entre territoris. D’aquesta manera es pervertia el concepte d’igualtat aplicant-lo a un model autonòmic que menyspreava i anul.lava el fet diferencial dels tres nacionalismes històrics al traslladar exactament el mateix model a llocs i territoris completament allunyats o parcialment desafectes dels destijos d’autogovern. La reconversió “consensuada” del mapa franquista de les regions i províncies a l’actual esquema autonòmic consistí en produir 14 noves comunitats, algunes de les quals són francament pintoresques.
L’engany d’aquest model –que manté als territoris les greus diferències socials i classistes existents en cadascú d’ells, al temps que devalua les aspiracions diferencials de les nacions históriques en una igualitària cuirassa repressora- ja va ser assenyalat amb força cura al 1932 pels que llavors es definien com a partidaris de l’estat català. I així referint-se a cóm és defensat aquest model a Catalunya pels grups de poder econòmic dominants en aquesta nació deien el següent:.
“La burgesia catalana, en esperit de pròpia conservació, s’obliga a ésser la més fervent conservadora del domini funcional de l’Estat espanyol a Catalunya,cercant la posició dualista, en benefici propi, d’obtenir un règim polític autònom que li permeti una millor organització, conservant, però, sempre la força coercitiva de l’Estat espanyol aquí”.
El que representants polítics del nacionalisme català acceptin, com a claudicacions vergonyoses de les nostàlgies republicanes i dels coratges quasi confederalistes que exhibiren impúdicament al parlament català el passat 30 de setembre, el benefici partidista d’un ranci 50% de finançament per a aplicar amb major marge els corresponents percentatges de corrupció i d’atorgament de negocis i privades subvencions és un vell costum que amb els dels governs centrals i municipals, tots els polítics han compartit i comparteixen. Afortunadament ara comptarem amb la netedat d’una oficina antifrau instal.lada hàbilment a les mateixes oficines del govern. L’autoritat controlant l’autoritat. Delicada meravella.
El fet que acabin igualment reduint el terme nació a un catalanisme de jocs florals molt adient pel concepte lil.liputenc que el sentimental Maragall té de Catalunya en relació a l’altra, segons va dir, més gran nació que és Espanya, és una opció que, la fiquin al preàmbul o a on vulguin que sigui, els Saura de torn, i fins i tot els del PP, no deixaran de mirar-la amb molts bons ulls, encara que aquests últims dissimulin amb cridòries esperpèntiques.
Enfront de les exageracions d'aquests i de les reduccions dels altres que estan circulant a dojo, una altra cosa seria el que en un exercici de treure lletra morta del text estatuari i d’acabar amb l’il.lusionisme democràtic que porten dos anys venent, es decidís per reduir tots els articles a un de sol: aquell que afirmés que “El poble de Catalunya es governarà com vulgui per sí mateix sense delegacions ni claudicacions”.
Mentre això no succeeixi, com recomanava naturalment La Boétie, contra l’Un, o contra les variades formes en què aquest Un es mediatitzi i representi, sempre és possible
no claudicar i aplicar en canvi la deserció i la resistència passiva. Que necessitem d’insurreccions, ja siguin individuals o col.lectives, ho declarem sense embuts. Sobretot a la vista de les imminents misèries que com a poble ens esperen.

Petra Llamp

 

volver