Obrers
al querosè i altres crues desmemòries
En aquests pobres temps en què miserables teòrics honoren
patèticament el doble camuflatge consistent en que els feixistes,
els qui mai no troben l’ocasió de condemnar els crims de
Franco, es disfressen d’autèntics demòcrates, i els
facciosos, els qui aprofiten qualsevol ocasió per aplicar també
polítiques neoliberals pròpies del feixisme econòmic,
es presenten descaradament com a militants de partits obreristes i d’esquerra,
no ens estranya gaire que quan uns i altres s’enfronten a situacions
inesperades, com han estat recentment la vaga espontània dels
treballadors d’Iberia o l’arribada incessant d’immigrants
a les Canàries, no els calgui, per tal de reprimir-les salvatgement,
treure’s la careta “democràtica” dels capellaners
censos i de les santes urnes transitades.
I així, en el cas de la vaga del Prat, no podem menys que qualificar
de barbaritat el demanar la intervenció de l’exèrcit,
com va fer la beateria de l’espanya legionària del PP i
el caciquisme lliurement conservador de CiU, davant la reacció
d’uns treballadors que sense recórrer a cap acte de violència
–només s’havien limitat a ocupar les pistes de l’aeroport
–, protestaven contra unes noves condicions laborals irremeiablement
imposades, segons els van comunicar de sobte els sindicats majoritaris
a l’inici d’aquella jornada.
Així mateix no és menys salvatge l’explicació
que des del govern de Zapatero es va donar a fi de justificar perquè
no s’havia recorregut als militars per reprimir la vaga.
En cap moment la ministra de foment va fer servir el democràtic
argument que diu que “el disparar contra obrers desarmats”
ens portaria a reviure episodis de desmemòries en què
persones “normals”, és a dir, treballadors i treballadores,
van ser cruelment ferides o assassinades. De fet, aquesta amnèsia
concorda bé amb els esforços conciliadors de la llei de
desmemòria històrica, fal.lera fastigosament pactista
per acabar d’esborrar les lluites de classes i resistències
exemplars d’individus i de pobles produïdes el passat segle
en diferents terres d’ibèria. Utilitzar en canvi el querosè
que havia dins els dipòsits dels avions i la valoració
dels riscos que suposaria un incendi d’incommensurables conseqüències
atès la gentada viatgera que s’havia amuntegat al Prat,
com a motiu de la “passivitat” armada encomanada als cossos
repressius, és una mesura que pel menyspreu que implica de les
vides dels i les vaguistes no ens mereix cap comentari. Afegir com va
fer el d’interior, que tal decisió la van prendre, després
de consultar la benemèrita, com el mètode més depurat
des del punt de vista del capital perquè els treballadors tornessin
–sense cap baixa– a la feina, ens fa venir a la memòria
la vella consigna explotadora que insisteix en allò de “treballeu,
treballeu, maleïts!, sigueu cívics, deixeu-vos de protestes
i de vagues!”. En la versió parlamentària dels fets
no van faltar tampoc les construccions imaginatives, segons les quals,
els antidisturbis després d’haver colpejat, maltractat i
detingut diferents treballadors, pel seu propi bé, van protegir
la resta dels companys dels efluvis violents dels aïrats viatgers
que estaven molt impacients per no haver pogut encara enlairar-se. A
bona part d’aquests excitats energúmens no podem menys que
recordar-los que quan els seus patrons els deixin al carrer o facin
les seves vides encara més precàries, tedioses, cansades
i més necessitades de vacances del que són ara, els insultin,
denigrin i ofenguin i no estalvien fàstics en agredir-los físicament
o en escopir-los directament a la cara. O quan els altres treballadors
d’Iberia, els pilotets de marres, amenacin amb elitistes vagues,
com van fer mesos enrera, i aconsegueixin així garantir els seus
privilegiats sous fins les jubilacions fixadament avançades,
els obliguin a que en el futur també els portin les maletes,
els assisteixin a terra i ells mateixos es posin les rampes i les escales.
Parlant d’escales, i en relació a aquestes grans diferències
socials existents entre treballadors (en el cas del Prat entre els conductors
de contaminants avions per a negocis i nímies vacances i els
conductors de passatgers i de les seves inapreuables i empaquetades
foteses), diferències que són malauradament assolides
com a naturals per un gran sector de la població, cal fer memòria
d’una de les experiències més meravelloses que es
van portar a terme durant el període revolucionari iniciat el
19 de juliol de 1936: l’assaig d’un comunisme llibertari que
no sols suposà l’eliminació de la propietat privada
dels mitjans de producció sinó també l’acabament
de les escales salarials diferenciades, les quals, com va interpretar
tan intel.ligentment Kropotkin i van seguir després els companys
de base de la CNT i de la FAI, no eren més que una rèmora
burgesa del socialisme científic. El projecte de construir unes
noves relacions humanes segons el principi que afirma “de cadascú
segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats”,
va ser directament escoltat i posat a la pràctica pel poble.
Es tractava de satisfer de manera autogestionària, com deia el
Kropotkin, les necessitats de vida, de alegria, de llibertat, “de
demolir els darrers vestigis del règim burgès i de la
seva moral... , de la filosofia comptable del deure i de l’haver,
de les institucions privades del teu i el meu, per a edificar, al demolir,
sobre bases noves, les del comunisme i de l’anarquia, i no sobre
les de l’individualisme i de l’autoritat”.
Que els que ara manen hagin d’invertir ideològicament en
l’oblit i en la desmemòria d’unes pràctiques
que anihilaven el desig d’aquells que les reduïen a meres
elucubracions utòpiques, ens torna el cant trist de la realitat
actual en la que el neoliberalisme salvatge permet, entre altres espoliadores
coses, que les subrogacions a noves empreses, com en el cas del Prat,
mantinguin escales salarials que deixaran els treballadors de terra,
d’aquí a dos anys, sense plus ni antigitats, amb sous base
miserables que ni arriben a 600 euros. I per si no estiguèssim
tips de camuflatges, vet aquí, a l’interludi de la vaga,
quan recordem l’indecent Saura, despreocupat per la sort dels vaguistes
però visiblement obsedit en que les seves bermudes arribesin
a temps a les Canàries. Les declaracions que va fer posteriorment
reclamant la privatització dels serveis de terra, es diuen molt
bé amb les de l’altre col.lega, el síndicomunista
de greuges, el Rafael Ribó, qui per haver tingut un 10 per cent
de trucades entre el 28 i 29 del passat juliol relacionades amb els
temes de l’esmentada vaga, va decidir acusar els treballadors de
no menys que de segrestadors i fustigadors de la propietat privada...
Ens entren ganes de bloquejar-li permanentment el 900 124 124 a fi de
recordar-li la vulneració flagrant que aquest sistema practica
impunement dels drets bàsics, com són els d’una vida
digna, d’un treball, d’una vivenda, d’una alliberadora
educació, d’unes relacions socials no mercantilitzades,
i d’uns drets d’autodeterminació, que afirmin rotundament
les veritables felicitats abans exposades. Que no ens vinguin doncs,
aquests polítics, què fins fa poc se’ls queia la
baba parlant d’un estatutet que abans d’entrar en vigor ja
li han trobat tots mancances, amb els seus rídiculs discursos
a favor o en contra de gestions o cogestions d’aeroports i martingales.
Per la nostra part farem tot el possible per portar de nou a la pràctica
el llegat històric d’aquells que estan patint una segona
mort, la de la tergiversació, la criminalització i l’ass
cru a la seva digna memòria. I pel que fa a avui, el més
nostre afectiu i sincer homenatge a les lluitadores i lluitadors vius
i rampants d’ara.
Petra Llamp