El mundo al revés (así se dialoga)

Si a estas alturas nos quedara aún algún margen en el que pudiéramos expresar visceralmente nuestras perplejidades políticas, las noticias aparecidas en relación con la posible práctica del plan de Ibarretxe serían un claro ejemplo de lo bajo que pueden caer estos métodos llamados democráticos. Y así, hemos asistido en estos días al lamentable espectáculo de cómo se ejercita el desprecio absoluto y el definitivo rechazo a una propuesta que, sin olvidar en ningún momento los también “intereses” partidistas del PNV, parece haber surgido en un marco experimental favorable a la pacificación de Euskadi. Territorio este que, les guste admitirlo o no a algunos, arrastra desde hace ya demasiado tiempo una permanente escisión entre sus ciudadanos; ciudadanos que favorables o contrarios a su aprobación son, al fin y al cabo, los únicos interesados en decidir y expresar esa opinión. Dejando a un lado los antecedentes de la pasada legislatura que pretendían encarcelar a todo aquel que apoyase el plan, el nuevo maridaje de insensibilidades entre el españolismo concentrado del PP de la España cañí y de los valores agrios, y el españolismo difuso de un PSOE propagandista de talantes, hoy por hoy, más que naufragados, es la prueba evidente de cómo entiende este nuevo gobierno eso que ha venido vendiendo como diálogo.
Si no estuviéramos acostumbrados en el pasado reciente a las guerras sucias practicadas por el PSOE tal vez sufriríamos de alucinaciones ante el descaro imaginativo de algunos juveniles cartelistas del PSE que les ha llevado a comparar demencialmente la propuesta de Ibarretxe con la guerra de Irak. Por cierto que hablando de tácticas sucias habría que recordar a estos dialécticos malogrados el hecho de que la mayoría de su partido aún no parecen haber condenado suficientemente las violencias de los gales y sí por el contrario han apoyado las salidas carcelarias de algunos de sus alias asociados. A esos crímenes de estado, a los que el PP sólo oportunamente condenó en batallas electorales, el partido del Aznar debe añadir en su saldo de responsabilidades la de sus irakiadas y la de otras penosas consecuencias, pretendidamente desviadas por su parte hacia ETA. Todos ellos, los del PP y los del PSOE conjuntamente, no se han cansado sin embargo de utilizar con insistencia la susodicha palabra de la condena, para verbalizar contra otros armas arrojadizas que consigan silenciarlos y mantenerlos alejados de la solución de un conflicto cuyo mantenimiento resultará siempre muy conveniente como mecanismo alienante para conservar social y económicamente el actual estado de las cosas. Que se condene a aquellos que, les guste o no, parecieron manifestar en el estadio de Anoeta voluntades de abandonar finalmente las tristes estrategias de las armas es algo que provocaría extrañezas en la mente de cualquier sano ciudadano, sobre todo cuando se condena por no condenar violencias de las cuales el uso y abuso por los gobiernos de turno acostumbran a hacerlas, si no legalmente, siempre inhumanamente legitimadas. El mundo al revés, pues, una vez más, malentendido y condenado.

Petra Llamp

 

El món a l’inrevés (així es dialoga)

Si en aquests temps ens quedés encara algun marge en què poguéssim expressar visceralment perplexitats polítiques, les notícies aparegudes en relació a la possible pràctica del pla d’Ibarretxe serien un clar exemple de fins a quin punt baix poden caure aquests mètodes anomenats democràtics. I així durant aquests dies hem assistit al lamentós espectacle de com s’exercita el menyspreu absolut i el defnitiu rebuig d’una proposta que, sense oblidar en cap moment els també “interessos” partidistes del PNB, sembla haver-hi sorgit dins d’un marc experimental per a la pacificació d’Euzkadi. Territori aquest que, els agradi admetre-ho o no a alguns, arrossega des de fa massa temps una permanent escissió entre els ciutadans bascos; ciutadans que ja siguin favorables o contraris a aquest pla són els únics interessats en decidir i expressar el que n’opinen. Deixant de banda els antecedents carceraris que pretenien empresonar a tot aquell que recolzés el pla, el nou maridatge d’insensibilitats entre l’espanyolisme concentrat del PP de l’Espanya “cañí” i dels valors agres, i l’espanyolisme difús d’un PSOE propagandista de tarannàs, ara com ara, naufragats, és la prova evident de la manera que entén aquest nou govern això que ha estat venent com a diàleg.
Si no estiguéssim acostumats en el passat recent a les guerres brutes practicades pel PSOE potser que tindríem al.lucinacions davant la descaradura imaginativa d’alguns juvenils cartellistes del PSE que els ha portat a comparar demèncialment la proposta d’Ibarretxe amb la guerra de l’Irak. Per cert, parlant de tàctiques brutes, hi caldria també recordar a aquests dialèctics malmesos el fet que la majoria del seu partit no sembla que encara hagin condemnat suficientment les violències dels gals mentre que, altrament, sí que han recolzat les sortides carcereres d’alguns dels seus àlies associats. A aquests crims de guerra, els quals el PP sols va condemnar oportunament durant les batalles electorales, el partit de l’Aznar ha d’afegir al seu saldo de responsabilitats la de les iraquíades i la d’altres penoses consequències, pretesament desviades per la seva part cap a l’ETA. Tots ells, els del PP i els del PSOE conjuntament, no s’han cansat tanmateix de repetir amb insistència l’esmentada paraula de la condemna, a fi de verbalitzar contra altres armes llancívoles que els aconsegueixen silenciar i els allunyin de la solució d’un conflicte, el manteniment del qual sempre serà molt convenient, com a mecanisme alienant, per a conservar socialment i econòmicament l’actual estat de les coses. Que es condemni aquells que, els agradi o no, van semblar manifestar a l’estadi d’Anoeta voluntats d’abandonar finalment les tristes estratègies de les armes és quelcom que provocaria estranyeses al pensament de qualsevol ciutadà sà. Sobretot quan es condemna per no condemnar violències de les quals l’ús i l’abús pels governs de torn hi acostumen a fer-les, si no legalment, sempre inhumanament legitimades.
El món a l’inrevés, doncs, un cop més, malentès i condemnat
.

Petra Llamp

 

volver