De
referèndums, vivendes i bastilles
Els
règims demagògics que patim experimenten de tant en tant
tímides convulsions que
posen en qüestió el caràcter antidemocràtic
i antisocial de moltes de les quotidianes pràctiques polítiques.
Així ha estat en el recent cas del rebuig majoritari per ciutadans
francesos i holandesos del tractat neoliberal de la constitució
europea; ratificació què fou plantejada, per cert, com
hipotètica consulta només en aquells llocs on s’esperava
la seva “democràtica” confirmació a les urnes.
Altrament n’hi hauria hagut prou amb la imposició de la
decisió favorable dels respectius representants parlamentaris.
En aquests sentits altament participatitus el gran expert en variacions
promilitars, Felipe Gonzalez, en una actuació com a teloner radiofònic
en el tancament de campanya a favor del sí francès, va
manifestar un cert desplaer amb aquestes convocatòries anomenades
referèndums. Aquestra estranya barreja, diguè, entre la
democràcia representaiva i la democràcia directa (¿?)
no semblava agradar-li massa. Com a ideòleg de rereguarda i possible
assessor de futurs continguts consultius n’és molt de significatiu
el seu comentari feridor entorn a la pregunta que es va fer al referèndum
a l’adhesió a l’OTAN. Segons ell hauria calgut formular-la
en altres termes. Com li va suggerir un amic, alguna cosa semblant a
: “Hi vol seguir estant a l’OTAN amb el seu vot en contra?
“-
És a dir, un no què és sí, o un sí
què és no. Amb correctius com aquests la confusió
està garantida, la manipulació servida. En definitiva,
el menyspreu de l’opinió de la ciutadania sense cap pudor.
En la campanya del sí ibèric es vàren utilitzar
tècniques dissuasòries semblants. Com
repetint la cançó de l’enfadós, quina llauna
van donar amb allò que el no a aquest tractat era un no a Europa!.
Afortunadament, certs noes europeus han reactivat justament la consciència
de bona part de gents capaces de constatar el sey allunyament amb uns
governants què són vistos cada cop més clarament
abocats a la defensa i garantia de multinacionals i dels interessos
empresarials casi amb caràcter exclusiu. La creixent desregulació
de drets històricament adquirits mitjançant lluites socials
i que, malgrat tot, difícilment arribaren per a la majoria a
uns nivells de benestar mínimament acceptables, es veuen ara
esbocinats en aquesta renovada maquinària absurda, pretensiosament
equilibrada, coneguda pels seus apologistes com llibertat de mercat.
El que front d’aquestes percepcions d’unes condicions de vida
més dures per a ciutadans i assalariats el rebuig hagi procedit
de llocs com els d’Holanda no és del tot casual. Precisament
allà on, per posar un exemple, davant el problema de la vivenda
es prengueren mesures tan civilitzades com la de declarar il.legals
aquells habitatges que romanien buides durant un any consecutiu i la
d’afavorir institucionalment la seva ocupació. Quelcom impensable
per aquests indrets on persones com els okupes no sols són odiats
i perseguits per les màfies immobiliàries sinó
que aquestes compten al seu costat amb la criminalització i amenaces
d’aquells pels governs de diferents colors. Governs comumment inhabilitats
per protegir com necessitats bàsiques l’ús de certs
bens, com el de la vivenda, i igualment incapacitats per perseguir fiscalment
i penalment com a delicte social tot arreplegament acumulatiu de vivendes
què es destinin a la inversió especualtiva. Naturalment
en lloc de fer això prefereixen ocupar-se cívicament de
reduir la construcció de viviendes socials a percentatges irrisoris,
de requalificar terrenys públics d’equipaments per lliurar-los
a la lliure especulació del mercat, de fabricar lleis d’arrendament
que deixen cada cop més els llogaters en mans exclusives de la
voluntat dels propietaris. Aquests hi hauran d’estar eternament
agraïts al Boyer, el dels 30 superficiats banys, per haver-ne aconseguit
a partir del 1985 l’acabament dels contractes de lloguer indefinit
i la implantació així mateix de normatives afavoridores
de desallotjaments i desnonaments. Boyer, actualment fitxat per l’aznarià
patronat de la FAES, no solament hi va obtenir amb el seu real decret-llei,
el que es disparara a l’alça el preu dels lloguers (sense
augmentar per tant el nombre de pisos oferits) sinó que s’hi
obrís també el camí a les pràctiques del
mobbing. Violència inherent al sistema que les lleis d’arrendament
succesives no han fet més que fomentar-ne.
Amb les propostes actuals com són, entre d’altres, les de
subvencionar el pagament de lloguers “lliurement” determinats
per a joves o les de subvencionar les reformes de pisos de propietat
privada que ara no estiguin llogats, no sols s’està finançant
amb diners públics el manteniment de lloguers alts sinó
també, com en el segon cas, la revalorització de l’immoble
quan, passat el termini de lloguer ridículament estipulat,
el propietari estimi convenient desfer-se del pis a un major preu al
mercat. I, d’aquesta manera, quan un dels grans governadors de
bancs adverteix dels riscos de la caiguda dels preus de les vivendes,
una de dues: o bé es burla dels joves i vells precaris per a
qui l’accés a l’habitatge és un seriós
i quotidiá problema o bé está dirigint el seu discurs
al conegut sector del lladronici bancari. Sector que, juntament amb
els promotors, constructors, immobiliàries i administracions,
ha combinat l’especulació amb les baixades d’interès,
trobant en les hipoteques a més d’un negoci rodó
un mecanisme de domesticació d’una part important dels assalariats.
En contra d’aquestes despossessions ni tant sols un d’aquests
governs municipals ha volgut combatre el nombre de pisos buits existents
a les nostres ciutats aplicant taxes tan “revolucionàries”
com les, una vegada proposades i després refusades, d’un
microscòpic increment del 50 % de l’IBI per a aquests casos.
Tristes esquerres aquestes, sobretot per als menys dotats econòmicament.
I en quant a les altres dretes poc és pot afegir més.
Si en els diferents desordres estatals les seves tàctiques involutives
són social i materialment a penes distingibles de les dels altres,
hem d’admetre que pel que fa a la vessant manifestament simbòlica
semblen a la fí l’haver trobat el seu destí com coordinadors
de cures i fletadors d’autobusos amb freqüència alta
de fatxes.
Quan per altre banda Mariano Rajoy en el debat passat de l’estat
de la nació no va voler entrar obertament en el tema de la vivenda
per tal d’evitar, segons ell, el manfiestar-hi crueltats, hauríem
també de recordar-li que en quant a cinisme i possibles corrupteles
de Tamayos i Saez, la seva urbana crueltat en aquests i altres problemes,
mereix objectivament alguna cosa més que oportunes desqualificacions.
Tornant finalment als referèndums i a altres consultes de propers
futurs, veiem com, ara per ara, certes incógnites semblen resistir-se
a ser resoltes adequadament. I així, mentre hi hagi drets constitucionals
el respecte dels quals és trepitjat insistentment pels distints
talons guvernamentals ens sembla un sarcasme que se’ns pretengui
consultar en un pròxim futur sobre el sexe successor dels fillols
reials.
Com no ens agrada com ciutadans ser tractats com vulgars sexadors de
pollastres al servei de l’avenir de monarques i d’altres subvencionades
duquesses d’alba, seguirem preferint consultar la presa de la Bastilla
com referència històrica curiosament encara no superada.
Petra Llamp