Les
valoritzacions positives del capital i altres afegits del Tripartit
Si
mitjançant Pasqual Maragall hem conegut que un dels problemes
de CiU pot ser taxat percentualment amb reconegudes fórmules
contractistes de corrupcions trinitàries, per la seva banda no
podem tampoc desconèixer que entre un dels múltiples problemes
que també té el PSC hi figura el de tractar de disimular
com si foren d’esquerres les polítiques econòmiques
aplicades pel Tripartit. I així si ja fa mesos que el conseller
Rañé es va mostrar favorable a les flexibilitzacions,
hem tingut que esperar una entrevista del president Maragall amb TV3,
a propòsit de la seva contribució específica al
ressecament d’oasis, per a assabentar-nos oficialment del recolzament
positiu que fa el govern a les deslocalitacions. El vell axioma privat
que, repetit amb insistència pels polítics i tecnòcrates,
recomana l’especialització de l’economia en sectors
basats en les noves tecnologies i en la societat d'informació,
és a dir, en sectors, segons ells, d’alt valor afegit, contrasta
curiosament amb algunss enfonsaments pràctics de la gestió
d’uns serveis públics on hi són massa presents el
frau, la negligència i el parasitisme. El Carmel ha estat un
exemple notori de confluència desastrosa de perforacions tecnològicament
caduques, cates desinformades i baixos valors en formigó i en
hores d’obra estalviades.
Tot sembla indicar que en política institucional no està
de moda el garantir, només, les necessitats que justament demanen
els ciutadans. Altrament es prefereix convertir les nostres ciutats
en llocs de diseny i de marca que per un costat, permetin els fills
de les elits dominants d’especialitzar-se competitivament en la
producció adaptada dels grans valors afegits i, per l’altre,
atraguin un turisme que, com s’ha vist, ni tans sols demana el
concurs afegit d’inexistents i imaginatius estudis de mercat.
Mentrestant el tancament d’empreses multinacionals en sectors com
l’automoció, l’elèctric, el tèxtil, el
famacèutic, potser ha servit d’inspiració els fabricants
del Pla per a l’internacionalització de l’empresa catalana
per a reconvertir el negatiu prefix de la paraula deslocalitzacions
en les molt positives, dirigides i volgudes, multilocalitzacions. De
la lògica del capital, que porta les multinacionals a desplaçar
els seus centres productius allà on la major explotació
del treball va unida a uns menors costos fiscals i ecològics,
el govern de Maragall, preocupat per tutelar les acumulacions de capital
i augmentar comparativament els beneficis empresarials, n’és
també, com ja ho era evidentment el de CiU, un expositor excel.lent.
Que fugi el capital català fora de les fronteres, que es descapitalitzin
les indústries de l’economia catalana a la búsqueda
d’assalariats encara més explotables i flexibilitzables
que els ja explotats i flexibilitzats autòctons i residents,
és una consigna que descaradament va presentar el president com
un dels grans èxits del Tripartit. En quant a la fórmula
que va fer servir per a expressar la seva beneïda benedicció
a les deslocalitzacions no podem evitar tractar, més o menys
exactament, de reproduir-la ja que reflecteix mol bé de quina
banda i contra qui s’afegeigen aquests valors del govern. La deslocalització,
perdó, segons Maragall
la multilocalització serà bona, “mentrestant la proporció
del treball que es fa fora sigui més alta que la proporció
del valor afegit que es fa fora... (Ens) interessa que el valor afegit
es mantingui aquí en una proporció elevada, encara que
la mà d’obra en bona part estigui treballant a (altres)
països”. Maragall, doncs, gran conseller de les trajectòries
rutilants del capital català per les Europes de l’Est i
els països indoasiàtics, trenca amb aquestes declaracions
amb una tradició teòrica que, oxigenada amb els Proudhon
i altres coneguts pensadors revolucionaris, insistia no sóls
en fer del treball el creador bàsic del valor sinó en
entendre el valor afegit en termes purs i durs d’apropiació
de plusvàlues. El llenguatge eufemístic d’aquests
temps evita aquests termes. La realitat tanmateix els confirma. Com
es pot veure en alguns sectors, per exemple, de les anomenades tecnologies
de la comunicació en què els serveis són realizats
per teleoperadors enormement fastiguejats pels controls que els fan
els caps a fi d’extreure’n més valor del seu treball
inmaterial productivament arrencat en contra dels clients.
De fet, des d’una altra perspectiva, alguns de nosaltres no rebutgem
d’entrada l’intensificació de certa tecnologia en la
producció de bens i serveis. Aquest ha estat, des de fa molt
de temps, un possible camí d’una humanitat feliçment
alliberada, cada cop més, del treball....
Però el que està clar és que mentre visquem en
aquests sistemes d’acumulació de capital –i de valors
mercantilment afegits-, basats en l’explotació del treball,
en l’especulació i el malbaratament dels recursos, per la
maximització del beneficis, sabem molt bé el que suposa
tot això: l’exclussió social d’aquells individus
i col.lectius que difícilment s’adaptin ni laboralment ni
vitalment a les noves tecnologies.
Unes tecnologies que, per cert, com ja s’estan aplicant a gran
escala als països considerats com a emergents, alteren de manera
prou feixuga l’optimisme competitivament proporcional d’aquest
govern.
Tancarem finalment aquest cercle ombrívol amb una petita consideració
de cóm es protegeixen al nostre país els llocs de treball.
El que el Tripartit hagi variat lleugerament els convergents costums
de donar subvencions a aquelles empreses que vulguin instalar-se a Catalunya,
incloent-hi ara el petit detall que si no se’n van abans de 7 anys
no hauran de tornar íntegrament els diners, potser pugui generar
als obrers empleats algunes inquietuds respecte al seu futur. Ara bé
si tenim en compte que avui no és del tot estrany que un treballador
pugui tenir en menys d’un any fins i tot més de 180 contractes
està clar que aquest període dels 7 anys, exigits per
a que en cas d’aprovar el corresponent expedient de regulació
d’ocupació ho puguin fer sense tornar-hi la subvenció
rebuda, els pot semblar quasi una eternitat als que ens governen. Coneixem
a auxiliars, infermers, portalliteres i personal d’alguns hospitals
públics de prestigi que han arribat a signar els seus fragmentats
contractes de dia en dia.
Es veu amb nitidesa que la lògica del valor afegit i de les flexibilitats
ha apostat i seguirà apostant a favor de la multiplicació
numèrica de les angoixes entre els treballadors i de la xerrameca
diletant entre molts d’aquests desvergonyits politicastres.
Petra Llamp